divendres, 24 de febrer del 2017

De la A a la "CETA"



 Fa una setmana va saltar als diaris que no tens temps de llegir un acrònim ben curiós: CETA. Vol dir "Comprehensive Economic and Trade Agreement". També se'l coneix com AECG: Acord Econòmic i Comercial Global.



 És un acord de lliure comerç entre la Comissió Europea (UE) i el Canadà que va començar a gestar-se l'any 2009 i que ha avivat una gran polèmica entre defensors  i detractors.

 Per què ha trigat tant? Bé, ja saps el lema de l'escut del Canadà: A mari usque ad mare (de mar a mar). Els negociadors europeus que varen anar a negociar devien desembarcar en un port i potser el despatx era en un port de l'altre oceà... Entesos, entesos, no ha fet gens de gràcia, ja ho deixo aquí. Però si més no, recrea't una estona amb l'escut. No trobes que sembla una mica un bazar de Tot a 1€


 El cas és que el CETA era un acord difícil de tancar per la seva complicació. És el pacte comercial bilateral més ampli que mai s'ha negociat entre la UE i un altre país. Aborda un ventall enorme de temes que afecten els interessos de la federació del Canadà i de la UE en matèries com les exportacions i importacions, les inversions, les condicions de treball i d'entorn empresarial. 

 No és estrany que la UE hagi volgut tancar un acord d'aquest tipus. Canadà és un país tecnològicament molt avançat i democràticament equiparable (per no dir superior) als països de la UE. Comparteix valors medioambientals i a més a més, és ric en recursos naturals que el nostre continent necessita.

 Si parlem de relacions comercials, has de saber que la UE ha acabat convertint-se en el segon soci (el primer és els EE.UU) d'aquell país, amb un volum de facturació de 60.000 milions d'euros anuals. Tan sols a Catalunya hi ha més de 150 empreses que treballen amb el Canadà.

 Si parlem d'inversions, la UE també és el segon inversos més important al Canadà. Tinc les dades de fa cinc anys, quan encara es negociava a tota màquina aquest acord: 260.000 milions d'euros. Però és que les inversions canadenques a Europa tampoc no es queden curtes: 142.000 milions.

 Imagina't que tens un conegut que et proveeix material per a la teva feina i al qual tu també li retornes un benefici, amb materials o serveis que has creat. La relació comença a ser tan fluïda i de confiança per als dos que al final decidiu prendre algunes mesures que us beneficiïn mútuament. No ho sé... Posa'm tu els exemples, que en saps més. Compartir la Renault Trànsit perquè vagi plena d'anada i de tornada? No cobrar-li els ports a canvi que ell tampoc cobri els seus? Deixar que el seu informàtic pugui treballar des dels teus ordinadors? Pactar que si heu de contractar una empresa del mateix ram la de l'altre tindrà prioritat? Intercanviar carteres de clients?

 Com que esteu segurs que sortiran friccions i desajustaments, decidiu posar els pactes per escrit. Bé, tant li farà, perquè segur que ell haurà d'aguantar la tabarra de la seva dona (que et té tírria) i qui sap si a tu la mare no et fotrà el cap com un bombo dient-te que ets un calçasses perquè els caps de setmana la furgoneta sempre se la queda ell... Però tu i ell sabeu que us convé entendre-us.

 El mateix passa entre els països quan negocien un pacte bilateral. Una part de la societat de cadascun s'hi oposarà perquè els acords no van en la línia de la seva ideologia. Poden saltar confusions o, simplement, oposicions interessades perquè el que es persegueix és una entesa amb altres països d'ideologia diferent.

 Mirant-ho de lluny, el CETA preveu:

— L'eliminació de gairebé tots els drets d'importació (els aranzels). Com que el Canadà no forma part del mercat comú europeu, fins ara importar o exportar un producte d'una àrea comercial a una altra implicava pagar (o cobrar) uns drets de duana per deixar-los entrar als respectius territoris. es calcula que amb aquesta mesura els exportadors europeus s'estalviaran uns 500 milions d'euros cada any, cosa que els farà m´`es competitius.

—També s'ha acordat que les empreses de la UE puguin presentar-se a licitacions publicades per administracions públiques del Canadà i que tinguin un dret prioritari. Si tu tens una empresa de construcció, per exemple, hi podràs anar a fer la teva oferta pressupostària per a una obra pública que acordi qualsevol nivell administratiu canadenc. Molta sort, ajusta bé les partides!

—Les empreses subministradores de serveis (postals, telecomunicacions, transport marítim...) també tindran moltes més facilitats per oferir els serveis a l'altre territori. Els seus executius, a més, podran establir-s'hi temporalment

— Els arquitectes, enginyers, contables i altres professionals podran prestar els seus serveis a clients del Canadà.

—S'ha acordat també una lluita conjunta contra les reproduccions il·legals respecte a patents, marques comercials, obres d'art i aliments tradicionals. Aquest aspecte és molt beneficiós per a les petites i mitjanes empreses europees.

 Tot plegat, no vol pas dir que des d'ara la llei canadenca operi a Europa o que l'europea ho faci al Canadà. Vol dir que estudiaran conjuntament (i amb transparència) cada cas i s'evitarà que els controls hagin de passar per dues fases, una el territori de sortida i una altra en el territori de destinació. De vegades la UE donarà per bona la normativa de l'altra part i altres vegades això passarà a la inversa.

 També passarà que algunes matèries quedaran fora d'aquest sistema i continuaran regint-se per les respectives normatives. Això és molt important en temes d'ordre alimentari.  

 Posem un exemple. Al Canadà la normativa sobre aliments transgènics és molt més relaxada que a Europa. Sense l'acord, un producte importat del Canadà havia de passar un primer control a la sortida per verificar que s'ajustava a la llei del país i un altre a l'arribada per comprovar que no vulnerava cap norma sanitària europea malgrat que ja constés que no ho feia amb la canadenca. Doncs bé, amb l'acord continuarà sent així. Aquesta matèria queda exclosa dels pactes.

 Un aspecte important és el de les inversions, on solen donar-se molts casos de litigis. Fins ara cada assumpte es tractava segons l'acord bilateral de la matèria en qüestió (n'hi havia 8) i una empresa podia denunciar una administració pública de l'altra país cada vegada que creia que els seus interessos quedaven perjudicats per tracte discriminatori. Ara només ho podran fer limitadament (el CETA defineix amb precisió els casos) i sempre a través del mateix tribunal d'arbitratge, que serà permanent i  amb els seus membres escollits per consens entre la UE i el Canadà. Aquests membres garantiran la imparcialitat i s'ajustaran a un codi de conducta molt rigorós.

 Bé, doncs si tot és tan positiu, per què el CETA ha aixecat tanta polseguera a les xarxes europees? Doncs pel que dèiem: perquè a Europa hi ha partits amb un pensament polític pròxim al del Canadà i altres que tenen més tirada al pensament populista.

 Aquests últims al·leguen d'entrada que el diable americà es troba darrere d'aquests acords. Les empreses americanes establertes al Canadà entrarien d'estranquis a Europa gràcies al CETA. Això diuen...

 També al·leguen que és inadmissible que les empreses multinacionals puguin atacar legalment una administració d'un Estat en un tribunal d'arbitratge privat. Que és inadmissible que una empresa estrangera no se sotmeti als tribunals de l'Estat i pugui fer-ho a un tribunal d'una altre índole. Que el dret públic ha de ser sobirà i no negociable amb els interessos empresarials.

 Els detractors del CETA apunten sovint un exemple que es va fer molt famós a França i que ara el treuen a passejar: el cas Tapie.


 Bernard Tapie era un empresari (amo d'ADIDAS) que va ser nomenat ministre. Com que els seu president (François Miterrand) li va exigir no tenir interessos empresarials, Tapie es va desfer de l'empresa. Ho va fer a través d'una filial bancària que, en part, era pública: el Credit Lyonnais. Aquesta filial va vendre ADIDAS a un comprador pel preu que havia fixat l'empresari, però va fer una sèrie d'operacions intermèdies ocultes que beneficiaven l'entitat sense que se'n beneficiés l'antic empresari. Per què ho va fer? Perquè Tapie tenia un deute descomunal amb el banc, a causa de les pèrdues de la seva empresa i dels crèdits no liquidats. D'aquesta manera, el banc va cobrar-se el deute. Però ell no hi va estar d'acord. Tot plegat es va resoldre en un tribunal d'arbitratge que va donar la raó a Tapie, sentenciant que l'entitat venedora no s'havia comportat lleialment.

 L'assumpte és extremament complicat des del punt de vista jurídic i aquest pobre redactor de guàrdia no te'l sabria pas explicar amb pèls i detalls. Tanmateix queda't amb una idea de conjunt: una entitat que en part era estatal (era, doncs, Estat) va ser condemnada en un tribunal d'abitratge per un assumpte comercial privat.  Això és el que no volen que torni a succeir els que ara s'oposen al CETA.

 També al·leguen que cal protegir la producció local. En això també es posen d'acord tant polítics de l'extrema esquerra com de l'extrema dreta. Segons els opositors a l'acord, el CETA significarà la ruïna dels productors carnis, ja que preveuen l'entrada de 80.000 tones de carn boví i 75.000 de carn porcina, encara que se'n beneficiïn laboratoris, empreses automobilístiques i grans operadores de serveis.

 Què pesa més, els llocs de treball creats en aquestes empreses i laboratoris gràcies als acords o el perjudici en el sector agrícola? A França, on el comunisme tradicional es camufla darrere dels moviments ecologistes, els opositors ja ho tenen clar.

 Recapitulem? Fem-ho anant d'un extrem a l'altre. Com si diguéssim: de la A a la CETA. L'oposició total als acords de lliure comerç significa el retorn al proteccionisme i a la "a" d'autarquia (consum exclusiu dels productes fets al propi país). Un retorn que sembla difícil d'imaginar en ple segle XXI. 

 Per l'altra banda, l'adhesió incondicional a tot acord de lliure comerç significa una defensa de la globalització econòmica i, potser, d'un liberalisme econòmic extrem que ja s'ha vist on ens ha dut.


 Potser, doncs, el que caldria és mirar-nos aquest CETA amb uns ulls tan desapassionats com sigui possible i estudiar si va pel camí del mig o n'està fent un gra massa. 

 Al capdavall ja ho diem en català: totes les masses piquen...    

dimecres, 15 de febrer del 2017

Sant Valentí i la mare que el va parir.



 Aquests dies la premsa rosa que tampoc tens temps de llegir i alguns programes de la televisió que no escoltes han omplert pàgines i hores d'audiència amb la llauna de la festa de Sant Valentí. Una llauna que ens vol entabanar i fer-nos oblidar que els catalans, en temes d'amoretes, ja tenim la Diada de Sant Jordi.

 El redactor de guàrdia ha deixat passar vint-i-quatre hores abans de publicar aquesta nota de primers auxilis. Ho ha fet perquè passessin els fogots i els ensucraments dels qui han celebrat una festa tan forana i estranya al costumari català. Una festa que, dret a llei, només haurien de celebrar els enamorats amazics del nord d'Àfrica. Al final de l'article ja veurem per què.

 És clar que aquets redactor també ha esperat un dia per un altre motiu: volia fer coincidir l'I.P.A. amb el 15 de febrer, que era quan els antics romans celebraven les Lupercalia.

 Anem a pams i comencem pel prota de la festa.
 De Valentins en trobaràs fins a dinou a la magna Bibliotheca Sanctorum publicada per la Pontifícia Università Lateranense. I ja és casualitat que ens vulguin fer celebrar el Valentí que els martirilogis daten precisament el 14 de febrer.

— Per què, tanta suspicàcia, redactor de guàrdia?? 

— Vols saber-ho? Doncs perquè segurament no existeix... Entens un mica l'italià, tu? Doncs mira que diu l'especialista de la Bibliotheca Sanctorum al volum XII, pàgina 899:

" (...) Chi fosse Valentino e quando sia vissuto è impossibile precisare. Nella tradizione posteriore, a partire almeno del secolo VI-VII è presentato come vescovo di Terni, ma non consta con certezza di questa sua dignità (...)"

 O sigui, que els més grans especialistes no han pogut precisar ni qui va ser aquell Valentino ni quan va néixer. Va ser bisbe de Terni? No consta. Va morir en martiri un 14 de febrer? No consta....

— Aleshores, què passa aquí?

— Doncs passa el que ja vam comentar en un altra sessió de primers auxilis.

 Des que va convertir-se en religió oficial de l'imperi romà, L'Església cristiana va fer tot el que va poder per anar camuflant les antigues festes paganes. I el dia 15 de febrer se celebraven les Lupercalia. Ens caldrà parlar d'aquests festes perquè entenguis la jugada.

 El poeta Ovidi situa les Lupercalia a mitjans de mes de febrer, el dia 15, just l'endemà que els romans commemoraven el famós rapte de les sabines, tan immortalitzat en l'art pictòric i escultòric.


 Una llegenda mitològica (que avui no passaria el sedàs del políticament correcte) ens ho explica amb tot detall. Ho pots llegir a l'obra de Titus Libi  Ab urbe condita (una expressió que vol dir "des de la fundació de la ciutat"). 

 Es deia que els primers romans arribats al Laci es van trobar amb un problema la mar de pelut: no tenien dones per procrear i expandir la nació romana. Ròmul , germà de Remus i primer governant de la Roma llegendària va organitzar uns jocs en honor del déu Neptú i va convidar-hi el poble dels sabins. Els sabins devien ser uns calçasses perquè s'hi van presentar amb les dones. Quan la cosa començava a estar animada, un romà va donar el senyal i els seus companys van fer fora els mascles de Sabínia. Després se'n van endur segrestades les seves dones. I apa, a parir història i més història de Roma...

 Per això Ovidi va situar les festes de les Lupercalia el dia següent. Perquè aquestes eren unes festes rituals que tenien un objecte molt definit: la fecunditat. Prenen el nom d'una cova (lupercal, de lupus —llop—) i eren dedicades a una probable deessa Luperca, que s'identifica amb la lloba nodridora de Ròmul i Remus quan aquests van ser abandonats en un cistell a les aigües del riu Tíber...


(tampoc saps la història de Ròmul i Remus? Doncs agafa un diccionari de mitologia, coi! Ja hem quedat que això només són primers auxilis, no una teràpia completa...)

 Durant les Lupercalia, el déu Faunus presidia les festes. Es tracta d'un déu dels boscos sovint representat com mig home i mig boc. Per això un dels rituals era matar bocs, cabres i altres animals per oferir-los al déu. Després els sacerdots que feien la cerimònia xopaven unes corretges amb la sang de les bèsties sacrificades i les passaven a dos joves triats entre la multitud congregada. No et creuràs el que havien de fer els joves amb les corretges... T'ho diré en les paraules del poeta Ovidi. Potser en llatí no semblarà tan políticament incorrecte:

"(...) Italidas matres sacer hircus inito (...)"

Va, deixem-nos de llatinades. El vers diu això:

"(...) que el cabrit sagrat penetri les matrones itàliques! (...)"

 Resulta que els joves havien de perseguir les dones pels carrers i clavar-los fuetades amb les corretges xopades de sang. Oh, i què et penses que feien aquelles dones descendents de les sabines segrestades? Protestar? Lamentar-se? I ca! Quedaven la mar de contentes si rebien una xurriacada. Segons que sembla, el fet que un d'aquells ximples que corrien despullats pels carrers els arribés al crostó  era un senyal inequívoc de futura fecunditat. És ben bé que...

 Unes pràctiques com aquestes no podien pas ser del grat de les autoritats cristianes, ja t'ho pots imaginar. I per això va començar l'estratègia de "tapar" les festes lupercals amb una festa, diguem-ne, més tocada i posada.

 I senyores i senyors, amb tots vostès... sant Valentí!   

 La llegenda arrenca del segle III d.C, en temps de Claudi II.  Es diu que aquell emperador va adonar-se que les seves legions perdien més i més coratge al camp de batalla. Tu diràs, si el perdien! Com no l'havien de perdre amb aquells barbuts que baixaven de la Germània i se'ls fotien a sobre com cavalls desembridats? El cas és que Claudi va pensar que la causa era l'enyor de la família que els soldats deixaven a Roma per anar a lluitar lluny de casa. Total, que va prohibir que els soldats legionaris es casessin.

 I diu també la llegenda que el bisbe d'Iteramna (avui la ciutat de Terni, a Itàlia), casava secretament els enamorats per tal de multiplicar el nombre de matrimonis cristians... L'activitat episcopal va ser descoberta i ai, ai, ai, un 14 de febrer de l'any 269, el reverendíssim Valentí va perdre el cap, després del tall precís que li va aplicar el botxí de torn.

 Quina casualitat, oi? Les lupercalia, festes de la fecunditat i de les manifestacions sado-maso —amb fuetades i tot—, se celebraven el 15 de febrer. I un dia abans, ves per on, apareix el martiri d'un bisbe (parit per una descendent d'aquelles mares sabines, com tots els romans) que casava enamorats. Un personatge, però, del qual cap martirilogi ni tractat hagiogràfic pot confirmar l'existència... 

 Doncs això és el que van celebrar ahir alguns despistats. 

— I per què la festa de Sant Valentí només l'haurien de celebrar els amazics del nord d'Àfrica?



 Doncs perquè va ser un Papa amazic nascut segons alguns historiadors a la Kabylia (avui una nació sense estat dins d'Algèria) i segons uns altres a El Kef (dins de l'actual Tunísia) el qui fa instaurar oficialment la festa. Sigui quin sigui el seu lloc de naixença, es tracta del quarantanovè Papa de la història de l'Església i el tercer nascut a Àfrica. Va governar amb el nom de Gelasi I i va instaurar la festa a finals del segle V en un intent d'esborrar per sempre més el record d'una festa tan descordada. 

 Que la celebrin, doncs, els kabils i els tunisians, si els ve de gust. Al capdavall va ser Gelasi qui va santificar aquell Valentí de Terni i qui va escampar la llegenda dels casaments perquè els joves ensucrats, tot petonejant-se els dies catorze de febrer, s'oblidessin l'endemà del costum de córrer despullats tot fuetejant-se per la via pública.


dilluns, 13 de febrer del 2017

Si tu lo estiras fort per 'quí...



 Aquests últims dies, els diaris que no tens temps de llegir no han parat de parlar-nos del Congrés de Vistalegre  i de la victòria de Pablo Iglesias sobre Íñigo Errejón, els dos personatges més visibles de la formació PODEMOS. Van votar més de 200.000 inscrits a aquesta formació. Els reunits a Vistalegre elegien secretari general, representants del Consell ciutadà —el màxim òrgan de PODEMOS— i una sèrie de documents d'organització i estratègia política. 

 Felipe González ha definit alguna vegada aquesta formació com un leninisme 3.0. Però és clar, a tu això del leninisme potser et sona a liniment, o a Linux...

 El terme leninisme sol anar acompanyat d'un altre —marxisme— per fer la parella que sempre balla agarrada quan es parla de política: el marxisme-leninisme. Es tracta del corrent ideològic més conegut de l'esquerra política.

 Però ara que hi penso,  PODEMOS no es defineix com una esquerra que va contra la dreta, sinó com els de baix que van contra els de dalt...

 Això de les esquerres i les dretes ve del segle XVIII.  El 14 de juliol els francesos celebren la seva festa nacional. Ves per on, un mes abans també podrien celebrar el naixement de la dicotomia més famosa de la història política. 

 Va ser el juny de 1789, durant la celebració d'un dels últims actes en què el rei Lluís XVI hi tindria alguna cosa a veure: l'Assemblea Nacional Constituent. Hi participaven els tres estaments: el clero, la noblesa i la burgesia. Com que no podien pas asseure's uns a la falda dels altres, uns representants es van asseure a la dreta del president de l'Assemblea, uns altres al mig i uns altres a l'esquerra. Els primers, que eren monàrquics convençuts, volien votar un article que permetia el vet reial a les decisions que es votessin a les sessions. Al centre s'hi van asseure els "monarquistes", com si diguéssim una tercera via. Era gent moderada que pretenia una entesa entre el rei i les classes populars. A l'esquerra s'hi van situar els partidaris decidits d'acabar amb els privilegis de la monarquia. Qui eren? Les classes populars i les classes mitjanes. O sigui: els burgesos.

 Ara tu ves a Pablo Iglesias o a Iñigo Errejón (o a l'alcaldessa Colau, o a la diputada Anna Gabriel) i pronuncia la paraula "burgès" en veu alta. A veure si en surts viu... El cas és que en aquell temps la burgesia, la que es va asseure a l'esquerra de la cambra, va acabar identificant-se amb el sector polític que volia la sobirania nacional per damunt del sobirà i un clar canvi polític i social.

 Bé, ja hem fet una excursió anecdòtica. Tornem al marxisme-leninisme? La realització de les teories marxistes a través de la pràctica política del rus Vladimir Ilich, alias Lenin, és el que coneixem, a grans trets, com comunisme i/o socialisme. Abans de Marx va haver-hi un socialisme utòpic que va néixer el segle XIX a França i Anglaterra. L'encarnaven una sèrie de pensadors que defensaven la bondat intrínseca de l'home i que proclamaven que el liberalisme no arribaria mai a aconseguir la justícia social. Un nou ordre s'imposaria com caigut per gravetat. Tanmateix, aquest socialisme utòpic no cridava a cap lluita de classes entre les elits i els treballadors. A aquesta concepció Marx va oposar la seva idea de socialisme científic, que estudiava les contradiccions del capitalisme, les lleis de l'economia productiva i les millors condicions perquè les classes obreres arribessin a imposar-se.

 Va ser, però, Lenin qui va influir directament sobre els treballadors a base de ficar-los un coet al cul. Ell els va inocular una consciència de classe i la necessitat de substituir activament l'hegemonia dels capitalistes per una dictadura del proletariat.  Un cop revoltada i triomfadora, aquesta classe  havia d'organitzar-se en soviets, és a dir, en consells. Els partits comunistes d'arreu del món vénen d'aquesta dinàmica.

 Però això era a començaments del segle XX, amb una societat fortament estratificada. A les societats on es va implantar altres sistemes polítics, va resultar que es va imposar una classe mitjana, i tots els treballadors aspiraven a forma-ne part. La classe obrera va perdre l'esperit de ressentiment revolucionari i va començar a estar per a altres coses: el progrés individual, el confort familiar, la convivència social... Allò de revoltar-se, buf, no ho veien gaire clar.

 Mentrestant, als països en què governaven els comunistes, el caos social i econòmic va ser enorme. S'hi van enquistar unes noves elits dictatorials que en nom del poble, reprimien i empobrien... el poble. I és clar, la gent no es mama el dit: el comunisme va anar de baixa irremissiblement.

 La gent de PODEMOS són fills d'aquesta dinàmica històrica. Malgrat que no ho diguin obertament, són comunistes de cap a peus. Però, ai las, el comunisme ja no es menja ni un torrat i no guanya eleccions en cap país lliure... Què podien fer, els de l'esquerra comunista? Doncs el que han fet arreu d'Europa: camuflar-se darrere de moviments nous que sí que tenen clientela: l'ecologisme, el pacifisme, el feminisme... A partir de mobilitzacions que sí que resulten simpàtiques i que entren bé a la societat, els comunistes van fent la viu-viu a l'espera de millors temps.
  
 I els temps millors sembla que han arribat. La gran crisi econòmica dels últims anys —fruit d'un capitalisme salvatge que de liberal en sentit estricte no en té res— els ha donat l'oportunitat d'escriure un nou relat polític que entri bé. I a fe que han sabut fer-ho...

 Els pensadors de PODEMOS —la majoria joves professors amb moltes pretensions intel·lectuals-- van acollir-se d'entrada a un maître à penser, un ideòleg que donés consistència als seus propòsits de canvi radical de la societat. El van trobar en el pensador argentí Ernesto Laclau, que des d'aleshores seria el seu far i guia.

 Laclau defensava que el pensament de l'esquerra tradicional era una font de frustracions i que no servia per capgirar les coses. De manera que va deixar de pensar en la classe obrera com a força de xoc social. Es tractava d'unir en un sol moviment la gent desencantada per molts i diversos motius, no solament per les condicions productives. I així va ser com gais i lesbianes es van ajuntar amb els contraris a l'energia nuclear, i amb els que protestaven contra els transports i amb els que volien una escola només pública.

 De la mateixa manera, ja no s'havia de parlar dels empresaris, així, a seques. Ara s'imposava el terme casta, que servia per identificar els de dalt per contraposició als de baix. I qui és aquesta casta? Qui són els de dalt? Bé, tot queda en la indefinició. Es tracta de tornar a promoure el ressentiment social contra tot i contra tothom que no sigui de baix.

 La segona cosa que va fer PODEMOS va ser aprofitar la nova tecnologia (aquesta tecnologia que de tant en tant revoluciona les nostres vides i que sempre sorgeix del pensament liberal, no pas del comunista). PODEMOS va entendre que les xarxes socials havien de ser el canal comunicatiu per cohesionar els seus famosos circulos (assemblees ciutadanes que operen autònomament). S'hi van llençar de ple. Potser en això estava pensant González quan els definia com leninisme 3.0.

 I una altra cosa que van fer va ser posar-s'hi bé als desigs de determinats potentats ultracapitalistes. Paradoxalment, la cadena televisiva La Sexta, propietat de la poderosa família Lara, els va posar en safata de plata hores i més hores de publicitat prime time per donar-se a conèixer.  

 Per què havia de fer una cosa així un potentat com el Sr. Lara, que es trobava més a dalt, encara, que els de dalt?  Bé, els membres dirigents de PODEMOS es defineixen com patriotes espanyols, el Sr. Lara era un furibund contrari al moviment independentista català i a Catalunya, sempre que ha sorgit un moviment d'aquestes característiques, "casualment" també ha sorgit de seguida un moviment obrer que distreu els obrers amb altres reivindicacions. L'objectiu és que no es qüestionin mai si el veritable problema és Espanya...

 Amb aquest discurs populista, abstracte i sense concretar; amb l'ajut providencial d'alguns potentats de dalt i amb la crisi dels altres partits d'esquerra, aquests militants de baix, de PODEMOS, es van presentar a les eleccions europees. Un èxit: va resultar ser la quarta força política de l'estat espanyol. I després es va presentar a les eleccions municipals. I Déu n'hi do, també... Però van arribar les eleccions estatals i es va començar a sentir la necessitat de concretar el discurs abstracte...I  aquí van començar a evidenciar-se les contradiccions internes. Havien de definir millor les seves propostes.

 Pablo Iglesias vol dur el pensament populista de Laclau fins a les últimes conseqüències. Pretén superar les institucions parlamentàries i aprovar una nova constitució sobre fonaments político-legals diferents. Ell ho sap definir molt bé: "No debemos parecernos a los otros partidos; debemos parecernos al pueblo". D'aquesta manera està dient que els partits, tots, s'han allunyat del poble. Darrere d'Iglesias, ben arraulidet i sense fer soroll, hi ha el secretari general de Izquierda Unida i les escorrialles que queden de l'antic Partit Comunista... Als comunistes i a PODEMOS el que li interessa més de tot és superar definitivament el PSOE i implantar una nova hegemonia d'esquerres.

Per la seva banda, Iñigo Errejon ha seguit un camí de pensament més pragmàtic i interclassista. Creu que les esquerres, en general, el que han de fer és vèncer la dreta, no pas les altres esquerres. Això és el que sempre havien tingut clar, des d'aquell 1789, uns representants del poble —considerats aleshores  progressistes— que es van asseure a l'esquerra de la cambra  per plantar cara als absolutistes monàrquics de la dreta. Per això Errejón no veu bé una aliança incondicional amb els comunistes d'Izquierda unida i no renuncia a una entesa amb el PSOE i altres forces. Iglesias no en vol sentir ni a parlar, d'això.

 Aquesta és potser la diferència essencial.

 Però el populisme extrem que Iglesias defensa a capa i espasa passa també per la necessitat d'un lideratge personalista, indiscutit i indiscutible. Això és així en tots els països on s'ha consolidat aquesta ideologia (Argentina, Veneçuela, Bolívia...) Per això vol mantenir per al secretari general tot el poder de convocar assemblees de militants quan vulgui. Errejón, en canvi, volia retallar aquest poder absolut. Fins i tot volia limitar el seu mandat a sis anys.

 Errejón també volia descentralitzar més el Consell ciutadà, fent que hi entressin més representants a les federacions territorials.

 Ara bé, no cal exagerar les diferències. Tan pablistas com errejonistas participen d'una mateixa ideologia populista que no augura res bo a l'independentisme català, malgrat que Errejón parli la nostra llengua, malgrat que Iglesias sempre s'ompli la boca d'Una Espanya plurinacional i malgrat que tots plegats acabin els congressos cantant l'Estaca. A l'hora de la veritat, si la seva formació és decisiva per impulsar la independència de Catalunya, la seva concepció de l'estat espanyol serà la de sempre i la de tots els altres partits de matriu espanyola.

 La mateixa concepció que la del Sr. Lara, el qual, des del cel, deu estar pixant-se de riure per l'èxit tan fàcil de la seva creació...   

divendres, 10 de febrer del 2017

Els jutjats són plantes carnívores?



 No, avui la cosa no va de botànica, t'ho ben asseguro...

 Encara que aquesta setmana tampoc no hagis tingut temps de llegir ni escoltar la premsa, segur que has sentit campanes sobre el judici celebrat al Tribunal Superior de Justícia de Barcelona contra un expresident, una exvicepresidenta i una exconsellera de la Generalitat (avui diputada al parlament de Catalunya). També sabràs que un diputat català al Congreso de los Diputados serà jutjat molt aviat al Tribunal Supremo de Madrid pels mateixos motius que els altres tres polítics. Quin? Un d'esgarrifós, perillosíssim: haver propiciat que el 9 de novembre del 2014 tu poguessis anar a votar.



 Suprem és més que superior? Doncs mira, sí. Tan en assumptes de gramàtica, com de pinsos, com de dret, el primer adjectiu és superlatiu mentre que l'altre tan sols és comparatiu. I si tu no ets dels que estan sobradament preparat en Dret, potser ara t'estàs demanant per què una diputada del Parlament és jutjada per un tribunal inferior al que jutjarà un diputat del Congreso, si la causa és la mateixa... Ho haurem d'anar raonant de mica en mica... Ep, perdona, em truquen al mòbil...

— Parlo amb el redactor de la I.P.A.?

— Servidor, digui'm.

— Sóc Bertolt Brecht, el cèlebre dramaturg. Voldria deixar-li un pensament que se'm va acudir sobre els jutges i la justícia... 

— L'escolto.

"Molts jutges són absolutament incorruptibles: ningú pot induir-los a fer justícia". Passi-ho bé.

 Bé, perdona, eh? Què estàvem dient? Ah, sí! Que haurem d'anar resolent aquests dubtes de mica en mica. Mira, el tema d'avui és abstrús i avorrit. Però si vols ser un ciutadà amb una mica de criteri i no anar dient bestieses sobre el tema, t'hi hauràs de resignar. 

Te'n faré només cinc cèntims, just perquè entenguis mínimament com funciona això de la justícia.

 El primer que has de saber és que hi ha diversos ordres jurisdiccionals. Nooooo! No fugis! Prometo solemnement no tornar a fer servir cap més tecnicisme... Volia dir que segons del que es tracti, et faran anar a un jutjat o a un altre. Oi que no és el mateix patir de la faringe que de la pròstata o de l'úter? I oi que per a cadascuna d'aquestes malalties hi ha un especialista? Per cert: no vull ni imaginar-me què és el que et sondaran si t'equivoques de consulta... Doncs bé, en Dret passa el mateix. Cada consulta vindria a ser un ordre jurisdiccional. O dit d'una altra manera igual d'antipàtica: una jurisdicció específica. N'hi ha quatre:

1.- Si el teu problema és amb un veí de l'escala, amb un client, amb un soci d'empresa o amb una botiga, hauràs d'anar a la consulta (a la jurisdicció) civil, que és el que s'encarrega dels conflictes entre persones físiques (tu o jo, per exemple); entre persones jurídiques (un banc, una empresa o una associació, posem per cas) o entre persones físiques i jurídiques indistintament. Però al tanto: si la persona jurídica té caràcter d'administració pública (un institut de batxillerat, un ajuntament, una conselleria...) aleshores hauràs d'anar a un altre especialista: l'ordre contenciós administratiu.

2.- L'ordre (o la jurisdicció) contenciós administratiu s'encarrega dels conflictes entre els ciutadans i les administracions públiques. Per exemple: l'ajuntament t'ha clavat un recàrrec sobre uns impostos impagats que tu afirmes que ja has pagat. O la conselleria d'Economia et vol fer pagar un impost que no et pertoca. O ets funcionari d'Ensenyament i t'has barallat amb un inspector...

Ara bé, imagina que no és aquest, el cas. Tu t'has barallat amb l'empresa perquè no et respecta l'horari laboral i et fa quedar més hores de les que et toquen. No pots pas anar al contenciós administratiu (perquè una empresa privada no és administració pública) però tampoc podràs anar a la consulta civil perquè t'arreglin —o t'acabin d'espatllar— el teu problema. En aquest cas hauràs d'anar a:

3.- La jurisdicció social. Aquí es tracten tots els drets i obligacions del ciutadà que deriven, no pas de la seva actuació en general, sinó d'un contracte de treball. Aquest contracte, però, ha de ser entre particulars, no pas entre administració i funcionaris. En aquest últim cas la causa s'hauria de tractar en la jurisdicció contenciosa administrativa.

4.- I encara tenim un quart ordre, el que fa més respecte a la gent: l'ordre penal. Aquí s'instrueixen, es jutgen, es sentencien i s'executen els processos sobre fets que deriven d'un delicte pròpiament dit o d'un delicte lleu (el que abans es coneixia com una falta i que és un comportament menys greu que el primer). 

 Dins d'aquest ordre hi ha un subordre: el militar. Però d'aquest no te'n parlo perquè jo sóc dels que sento les notes d'una corneta i em poso malalt.  

 Parlant de notes musicals... El saps, aquell que diu que un jutge li pregunta a l'acusat que acaba d'entrar:

— Jo a vostè no el conec d'alguna cosa?

— Sí, senyoria, vaig donar classes de piano a la seva filla.

— Pam! Vint anys de presó. Següent cas.

 Ai, els acudits! Segons qui els explica fan molta gràcia o en fan molt poca. Hi ha un concepte, però, que te l'expliqui qui te l'expliqui, mai te'n farà gens ni mica. Em refereixo a la irresponsabilitat. Ho saps que a l'estat espanyol hi ha una persona que, t'ho miris del dret o a l'inrevés, mai serà responsable de res i, per tant, mai podrà ser condemnada a vint anys? Ni per ensenyar malament a tocar el piano, ni per organitzar cops d'estat, ni per fer negocis bruts amb l'Aràbia Saudita o per mantenir queridas a costa del contribuent? 

 En fi, aquí et deixo un parell de palíndroms (frases que es poden llegir tant del dret com de l'inrevés), per si et fessin gràcia:

 Ley: era Rey él.

 Y ella era la real ley.

 Els palíndroms, quina gràcia, oi?

 Bé, t'hauria de parlar també de la jurisdicció mercantil, que tracta dels litigis entre societats, concursos de creditors, etc, i de la jurisdicció de menors. També del Tribunal del Jurat, que està encarregat de delictes de diversa índole. Però aprofundir massa en aquests conceptes em temo que ja no seria un primer auxili sinó una última estocada. No arribaries al final de l'article. Val més que ho deixem aquí.

 Abans ha sortit un terme que també et podria confondre: el verb instruir. En termes de Dret, instruir (o obrir la fase d'instrucció) vol dir començar a fer expedient del cas, o sigui, investigar els fets, recollir declaracions de les parts i de les autoritats, proves, documents, objectes, opinions de pèrits... Tot allò que serveixi per més endavant donar la raó a uns i treure-la als altres.



 Com que el jutge és humà i té les seves flaques humanes, en aquest camí de la instrucció podria passar que acabés agafant simpatia o mania cap a una de les dues parts, o bé perquè la veu regularment i parla amb ella, o bé perquè no li agrada l'ambient en què es mou, o bé per històries passades de la seva vida, de la qual ara en té coneixement... Pel que sigui. Aleshores, quan es tractés de passar a la fase de judici ja no seria imparcial. Per això en qualsevol cas penal de prou importància hi ha dues fases: la primera la porta el jutge instructor, que fa aquesta tasca de formar expedient que dèiem; la segona la porta un altre jutge que no té res a veure amb el primer i que es troba en un jutjat penal o en un Tribunal col·legiat (més d'un jutge), a l'Audiència Provincial, l'Audiència Nacional, el Tribunal Superior de Justicia o a la Sala penal del Tribunal Suprem).

 Aquest òrgan col·legiat se servirà de l'expedient que li ha preparat el jutge d'Instrucció. A més, tornarà a escoltar les parts, les defenses, el fiscal, els pèrits i els testimonis que s'hagin fixat. 
   
 En assumptes poc rellevants el jutge instructor i el de primera instància és el mateix. I els jutjats on treballa es diuen Jutjats de Primera instància i Instrucció. Tot junt. Si el delicte és més important o l'han comès persones d'especial rellevància, els fets es tractaran primer en fase d'instrucció i després en fase d'instància. I els jutges ja no es diran jutges, sinó magistrats. Un grau més en l'escalafó.

 Repassem, doncs. Els polítics catalans que han estat jutjats i el que serà jutjat a final de mes, han anat a parar a la jurisdicció penal perquè un fiscal i uns acusadors privats van considerar que la seva actuació era delictiva i van presentar una denúncia. El fiscal és el representant de la justícia que defensa els interessos de l'Estat. Els acusadors privats es diuen així perquè representen tan sols els interessos d'ells mateixos com a ciutadans o grup de ciutadans. 

 I com que consideren que els fets (posar urnes, recorda-ho) han estat perpetrats per persones d'especial rellevància, han hagut de passar per aquestes dues fases diferenciades que hem esmentat. Primer, un magistrat instructor ha fet l'expedient. Després, uns altres magistrats els han jutjat públicament, dictaran sentència i l'executaran (vetllaran perquè es compleixi).

 Però ara anem a la pregunta inicial: si les acusacions diuen que han comès el mateix delicte (posar urnes, no deixaré de recordar-t'ho) i almenys dos d'ells tenen gairebé els mateixos càrrecs públics (ser diputats), per què a un se'l jutja en un tribunal i als altres tres en un altre?

 Estem a punt d'endinsar-nos en la part més botànica de l'explicació: la relativa a la planta judicial. El terme planta, en dret, significa organigrama, distribució dels òrgans de la justícia segons uns criteris lògics i geogràfics. 

 Tornem a la comparació amb el sistema sanitari. Les jurisdiccions serien les consultes mèdiques per raó de la malaltia que s'ha de curar (faringitis, prostatitis...). La planta judicial seria la distribució d'equipaments a què t'hauràs de dirigir segons que la teva malaltia sigui més o menys greu (un CAP, un hospital general, una hospital especialitzat...), segons que tu estiguis més o menys delicat o  segons que tinguis una mútua determinada.

 Ui, perdona, que em torna a sonar el mòbil...

— El redactor de guàrdia?

— Jo mateix.

Sóc el Cardenal Richelieu. Anoti aquest pensament i traslladi'l als seus governants acabats de jutjar: "Doneu-me tan sols dues ratlles escrites per l'home més honrat i trobaré el motiu per enviar-lo a la presó"


 Què dèiem? Ah, sí... Que uns fiscals i uns ciutadans disconformes amb el procés sobiranista van agafar-se a "dues ratlles" escrites per l'expresident, per l'exvicepresidenta, per l'exconsellera i pel diputat a Madrid. I, mira tu, hi van trobar algun motiu per mirar d'aplicar-los una pena. Quin motiu hi van trobar? Bestieses, però Richelieu ja ho deia fa segles...

Ara bé, qui l'ha de dictaminar, aquesta pena? Quin tribunal de la planta?

 En matèria penal, un mateix delicte es pot jutjar en un lloc o en un altre segons diversos factors a tenir en compte. Entre altres, són aquests:

— La quantia econòmica o els danys causats.

— Que es tracti d'un primer judici o d'una revisió de sentència

— La responsabilitat pública del ciutadà que es jutja (si té determinats  càrrecs)

 Posem un exemple del primer factor. T'han enxampat robant 200€ en una botiga. Aniràs a parar al jutjat d'Instrucció i Primera instància que hi hagi al teu territori (partit judicial). El mateix jutge que investigui els fets i faci expedient, et jutjarà i sentenciarà.

 Ara, en canvi, posem per cas que has robat dos milions d'euros o t'han enxampat un compte corrent a Suïssa on havies desviat dos milions d'euros per tal de no pagar impostos. Lleig...

  Potser no saps si l'assumpte és prou greu perquè es vegi en un jutjat inferior com el que hem apuntat abans o en un altre de superior. No et preocupis: ja ho saben ells. Tu, pel que pugui ser, fes-te el longui, com aquell que va arribar davant del jutge i li va dir:

— Coi, senyoria, pensi que tinc comptes de gmail, de hotmail, de facebook, de twitter, d'Instagram, de Telegram, de Paypal... Com vol que me'n recordi, de si tinc un compte a Suïssa?

 En aquest cas ja t'ho dic jo, on et duran els Mossos degudament emmanillat. Aniràs a parar a un instructor de la causa i després et remetrà als magistrats que s'encarregaran del judici i de la sentència en primera instància a la sala penal de les Audiència, del TSJC o del Tribunal Suprem. La primera instància vol dir que si una de les dues parts (acusat i acusador) no hi està d'acord, pot presentar un recurs i aleshores es tornarà a fer el judici, en un tribunal superior i en segona instància. 

 L'Audiència Provincial està composada per diferents seccions segons la jurisdicció (recorda: la consulta mèdica). Hi ha les seccions dels assumptes civils, la dels penals, la dels socials i la dels contenciosos-administratius. Tu has anat a parar a la Secció Penal perquè el que has fet (per si no ho sabies) era un delicte. Al Tribunal Suprem , en coimptes de seccions en direm sales (Sala penal, Sala civil, etc).

 Però imagina que quan t'han enxampat per desviar dos milions a Suïssa s'acaba demostrant que això formava part d'una trama de blanqueig de diner perfectament organitzada amb altres membres d'una banda. Aleshores, com que el delicte és més perillós socialment, et jutjarà l'Audiència Nacional, amb seu a Madrid. Aquest òrgan està encarregat de determinats delictes (terrorisme, per exemple) o de delictes que han estat comesos per una pluralitat de persones en diferents territoris. Cada vegada que veus que detenen gent simultàniament a Barcelona, a Sabadell, a Terrassa o on sigui, el fiquen en una furgoneta i la traslladen a Madrid, és perquè el jutge instructor ha considerat que aquell presumpte delicte ha estat comès en banda organitzada, distribuïda geogràficament, i no en solitari.

 Imagina també que quan has comès el delicte que sigui, tenies algun càrrec públic de representació ciutadana. En aquest cas l'estat considerarà que t'ha de protegir més per tal que el teu judici tingui encara més garanties. Segons quin càrrec tinguis, t'enviarà a òrgan diferents. Per exemple, si ets diputat al Parlament de Catalunya, només et podrà jutjar el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). Si ets diputat a Madrid, només ho podrà fer el Tribunal Supremo després que aquest hagi demanat un suplicatori al president del Congreso de los Diputados. Un suplicatori és una sol·licitud per jutjar un membre que ha de ser votada en majoria per la resta de membres de la cambra. En el cas del nostre diputat català, la resta de diputats van votar que sí, que anés de pet cap al tribunal. I és que posar urnes al carrer és un delicte esgarrifós, perillosíssim.

 Resumint: la justícia és una dinàmica i funciona mecànicament. Segons el que hagis fet i qui siguis te les veuràs amb aquest o aquell òrgan de la planta judicial.  

 Tots els òrgans haurien de garantir la neutralitat més absoluta. Però ai caram... De vegades en sortiràs tan ben parat, de la planta, que fins i tot faràs olor a roses. Altres vegades, en canvi, aquesta planta se't menjarà viu, com si fos una planta carnívora. 

 Bip, bip, bip... Ostres, què coi passa avui, que tothom telefona? Sí, digui...

— Senyor redactor, vostè no em coneix. Sóc un estudiós del Talmud jueu. Miri que he trobat: 

"Desgraciada serà aquella generació els jutges de la qual mereixen ser jutjats!"